dilluns, 17 de novembre del 2008

A córrer

Ja tenia ganes de tornar a córrer regularment.
Ara ja vaig tres cops per setmana. Dues sortides de 5km i una de 10km. Si no puc sortir els ters cops, intentaré fer una sortida de 10km de totes maneres.

Encara no m'agrada gaire córrer. Ara com em moc menys i tot és més a prop he de buscar alguna manera de fer exercici. Quan hi era a Belfast tot era més lluny, anava a la feina en bici, a buscar la Nuri també en bici, anar al parc, en general caminava molt més integrant l'exercici a la rutina diària.

Aquí a Donegal, per anar a comprar al poble trigo 10 minuts caminant tirant llarg. Si camino més estona em surto del poble. He intentat anar en bici però les carreteres son estretes i no estaria tranquil, encara que de tant en tant porto la Nuri en bici a escola, que el la carretera és ampla i es pot fer la mar de bè. Però això són només uns 2km.

Com he dit, córrer no es el meu esport preferit però el fet de córrer al costat mateix del mar i tenir vistes la mar de maques i respirar l'aire del mar m'anima a continuar.

Aquest és el recorregut que faig dos cops per setmana. Em manté en forma i despeja el cap que també va bé.



Això sí, cada cop que veig grups en bici em venen ganes d'afeixir-me. Ja arribarà el moment, quan tingui una bici com cal...

diumenge, 16 de novembre del 2008

Què passa quan ens fem grans?

 


Com és que a la canalla li agrada això de donar voltes a alta velocitat i jo, que m´hi vaig ficar fa un parell de setmanes, em vaig marejar i quasi bé trec el lunch per la boca. Sort que em van parar a temps, que si no...

dilluns, 10 de novembre del 2008

A carregar piles

Ara mateix estic carregant piles per la càmera de fer fotos.

Ahir vam veure les millor onades en molt de temps. Condicions perfectes, vent de terra que aplana la onada i la aguanta una mica abans de que trenqui, la pared de la onada era "glassy" que es diu aquí, plana i lluent com el vidre.

Un mar pla com una piscina i de sobte es veien quatre línies avançant, la de més a prop comença a pujar i fer-se una onada mentre les altres la segueixen fent el mateix però amb uns segons de retard. I els tretze surfistes es preparen per agafar la onada, com peixos tos movent-se tots a l´hora cap a la onada, uns per deixar-la passar i que no trenqui a sobre de ells; els que es troben en millor posició, girant per fer lliscar sobre la façana de la onada. Algunes eren segur de més de dos metres. Es podia veure el noi surfejant i la onada que li passava un bon tros per sobre del cap.

No sé si m'hauria arriscat a ficar-me a l'aigua amb aquelles onades. Un sempre pot buscar un lloc al final de la onada on és més petita, o altres llocs a la platja que arribin amb menys força. Quasi bé m'alegro de no haver portat la bodyboard amb mi així no havia de decidir.

Vam anar a la mateixa platja el dia abans i les onades arribaven al turmell.

I fred, feia fred. Els cims dels munts dels voltants estaven blancs de neu. 3 graus a la platja.

dilluns, 16 de juny del 2008

De tornada

Ha estat un viatge llarg i una visita curta.

Anar en avió definitivament escurça el viatge, però a l'hora, sempre sempre es triga més del que un es pensa. Entre arribar abans per facturar la maleta, les cues, espera a agafar la maleta... Per un viatje de dues hores i mitja, un s'ha de passar altres dues hores i mitja a l'aeroport.
Ei, que si és per anar a Barcelona això sí que paga la pena!




Aquest dissabte tenim la carrera de 10km a Enniskillen. El menu entrenament anava la mar de bé fins que vaig anar a Barna. Vaig sortir a còrrer diumenge i només vaig poder fer 6km. Això de no còrrer entre setmana i inflar-me a croissants i tallats no és una bona idea la setmana abans de la carrera. Bé, aniré en bici dimarts i dijous or potser dijous correré 6km i amb això ja em posaré al dia... o al menys aquesta és la teoria.

diumenge, 1 de juny del 2008

Jetskying ducks

Encara fa molta calor.
Hem plantat la gespa però amb el sol i la calor que fa no creix. Quan s'ha vist que a Irlanda s'hagi de regar per que creixi la gespa? Des de fa dues setmanes que he decidit de regar el jardí cada dos dies que a aquest pas arribarà l`hivern i encara no haurà crescut i si no hi ha gespa a l`hivern hi haurà una empastifada de fang per enfonsar-se fins el turmell.

La Nuri s'ha banyat a la piscineta els ànecs anaven en jetskys.

 

 



Avui he pres part a la regata i hem guanyat!!! :-)
Posted by Picasa

dimarts, 27 de maig del 2008

Stir fry

Avui hi ha "Stir Fry" per sopar. He deixat els nanos, la Nuri i el seu amic, Oisin (em sembla que porta un accent a una de les 'i'), jugant plegats i entren i surten al seu aire i a mi em deixen tranquil per fer el sopar.
No sé com es diu Stir Fry en catalá.

dimarts, 13 de maig del 2008

D'això no en parlen a les Havaneres

Molt cantar de pescadors i de mariners pero mai diuen com arriba el vaixell a l'aigua!

Bé, aquí està la resposta. Arriba arrossegat per un tractor i una grua l'aixeca i el posa a l'aigua per comencar a navegar.

La veritat es que és forca interesant i quan vaig ajudar a posar aquest iot a l'aigua ha estat una de les ocasions que realment em va sabre greu no tenir una camàra per fer més fotos o tenir algu a prop per fer-les, que jo estava desfent nusos, tirant cordes i el que calia o creia que calia fer.
Quan em van cridar per ajudar ningú em va dir qué s'havia de fer i sembla que ningú sabia ben bé que passaria així que com us podeu imaginar, tothom manava.

Al final tot va anar bé i el iot, després de quasi bé esclafar-se contra l'espigó va sortir navegant amb el motor engegat cap a aigües més segures.

dimarts, 19 de febrer del 2008

Entretinguda

Com encara queda un carrer per contruir la Nuri s'ho passa d'allò més bé mirant l'excavadora i els tractors i totes les màquines.

Encara que els tinguem treballan just al darrera no se sent cap soroll.
Ja aniria bé tenir aquesta esplanada al darrera de la casa en lloc de més cases, però la veritat és que no ens podem queixar.


 

dimecres, 13 de febrer del 2008

Lough Foyle

El riu Foyle desemboca a Derry i forma un estuari. Aquest estuari s'anomena Lough Foyle. M'imagino que se li diu llac perquè és molt ampla i tot de sobte queda quasi bé tancat entre Greencastle i Maguilligan Point, a on va a parar a l'Oceà Atlàntic.
Sovint s'hi poden veure passar vaixells de càrrega que van a Culmore, que és als afores de Derry.

Al mig del llac hi ha un camí marcat per el qual els vaixells de càrrega passen sense cap problema. Aquest camí és molt estret comparat amb l'amplada del llac.
No sé l'amplada del llac, però deu tenir uns 33Km de llarg. Al menys aquesta és la distància de Greencastle a Derry.
El que sí que sé és que la fondària és molt variable. el perfil del fondo és una V. Té molt poca fondària i de sobte baixa a set metres de fons. M'hauré de fixar més el proper cop que navegui. L'estiu passat vaig participar a les regates de iots que fan cada diumenge. Em va encantar. El iot té un aparell per mesurar la fondària i realment un ho ha d'estar mirant constantment. A una de les regates un dels iots es va quedar encallat a un banc de sorra al bell mig del llac. No m´ho podia creure. Nosaltres vam passar uns pocs metres per la seva dreta sense cap problema.

Hi ha un ferry que va de Greencastle a Maguilligan Point. Triga uns deu minuts a creuar d'un punt a l'altra. Com que els camins i platges de la vora ja ens les coneixem bé, sempre diem que un diumenge hem d'agafar el ferry a peu i anar a la part de Maguilligan, que hi ha platges molt llargues i així també veurem la nostra costa des de l'altra banda.

Maguilligan Point és a Irlanda del Nord i Greencastle és a la Repùblica d'Irlanda.

dimarts, 12 de febrer del 2008

Bufa mestral ben fort...

Avui és un dia com pocs, mès que res per la falta de vent o brisa. És un dia fresc però el sol escalfa. Ni una gota de vent. Res es mou. Com diu l'havanera: "La mar semblava un mirall...".

Un barco de càrrega passava lliscant sobre l'aigua, impertorbable, llac avall cap a l'oceà (de fet, Lough Foyle no és un llac, és un estuari).

Aquí no es veu gaire el fum de les xemeneies pujant recte cel amunt. El vent, la pluja, les pressions fan que sempre faci dibuixos a l'aire.

Conduir per la carretera de Derry és un espectacle: la mar quieta, la calitja que li dona un aire fantasmagòric, el fum de les cases fent línies verticals al cel...

A veure quan dura.

dilluns, 11 de febrer del 2008

Ja he tornat

Aquest cap de setmana passat la meva dona s'ha anat a Belfast a reunir-se amb les seves amigues com ho fan regularment, potser parell de cops l'any. Quan érem a Belfast això era una nit a fora però ara que som a Donegal (unes dues hores en cotxe), l'experiència es converteix en una sortida de cap de setmana. Jo m'he quedat amb la nena i ens ho hem passat bé.

Dissabte a la tarda vam anar al pub a veure el partit de França-Irlanda. Segona part molt bona i Irlanda va merèixer guanyar, ara bé, no vaig veure la primera part i m'han dit que la van cagar ben bé i igual, malgrat la segona part, es van imposar la seva derrota sobre ells mateixos.

Diumenge vam anar a Culdaff. Com era amb la nena no vaig poder fer la meva sessió de bodyboard. Les onades eren grans com mai les he vist. Potser no hauria entrat a l'aigua encara que hagués pogut. Hi havia només uns quants surfistes a l'aigua, uns quatre o cinc. Ningú podia passar al "line up", que és la línia a on esperes a que vinguin les onades. Les onades venies molt grans i fortes i un cop trencaven arrossegaven tothom. Només un valent s'hi va atrevir/pogué continuar i després d'un gran esforç va arribar al "line up". Les onades que podia agafar eren grans, feia por de veure-ho. Com dos cops la seva alçada. Un com allà dins, va haver-hi d'esperar una bona estona a les onades. Ell "lull". El moment que queda tot pla entre grups d'onades i onades.
Va perdre unes quantes i ens va deixar a tots els que miràvem des de la platja encantats, sense voler deixar de mirar. Erem només cinc. Dos s'estaven traient el vestit de neoprè però sempre a la expectativa per si venia la onada que el surfista cavalcaria. De sobte vam veure dues onades apropant-se. Eren força grans. No podíem avisar el surfista per que es preparés però, les va veure a temps, va tombar i començar a nedar per agafar velocitat i poder surfejar la onada. Quan la onada el va agafar, començà a pujar, a pujar, es va posar de peu i començà a lliscar per la paret de la onada. Tots estàvem bocabadats i realment feliços de veure aquella meravella de surfista dominant la onada, fins que va caure. Em sembla que va posar-se de peu un pel massa tard i hi era massa dalt la onada i quan aquesta va trencar i se'l va endur. El surfista se'n va sortir i va tornar a lluitar per anar all lloc adient per tornar a començar. A la platja, entre nosaltres, tots el vam admirar i felicitar. Ell potser mai ho sabrà.

Com sempre, fotos sense zoom no fan justícia. I aquesta onada no era de les grans.


La nena i jo ens vam anar que ja agafàvem fred.