Després de dos intents, la Nuri ja va sola amb bici. L'he d'ajudar a començar però un cop és en moviment ja pedala sense problemes. Ella està molt contenta i jo estic molt orgullós. Poquet a poquet, cada cop hi ha menys coses de les que els nanos depenen dels seus pares, jo ja puc treure una altra de la llista.
Ahir vam anar a Glenveagh National Park, que hi ha un camí maco i pla, castell i llac. Del parking al castell hi ha uns dos quilòmetres, doncs de tornada al cotxe és quan la vaig poder deixar anar.
Ara el que ha de fer és aprendre a pedalar sense ajuda i si avui no plou, la portaré al parc desprès d'escola per que practiqui. O aquí al jardí.
Glenveagh és a una hora i mitja de camí des de casa nostra però ens agrada molt i anem sovint. Trobo que aquest lloc és perfecte per anar amb criatures. S'aparca a la entrada i es poden agafar autobusos fins el castell però també es pot caminar. Els nanos s'ho passen bé jugant i caminant sabent que anem a un castell a on podem fer el picnic i després del picnic i descansar, caminen de tornada sense problema. Comparat amb altres, aquest és a on la Nuri camina més sense queixar-se.
dilluns, 4 d’octubre del 2010
dimecres, 25 d’agost del 2010
Belfast Zoo
Vam passar el dia al zoo de Belfast.
Feia molt que no hi anàvem, des que vam deixar la ciutat fa quasi bé tres anys.
Anar al zoo de Belfast és quasi bé com passar un dia al camp però veient animals més exòtics que no pas vaques, cavalls i conills. Encara que quan queda poca gent, els conills es passegen per la gespa que fa goig veure-l´s.
Només he anat a dos zoos en ma vida, el de Barcelona i aquest. El que m'atrau més del de Belfast és que els animals tenen més terreny natural a la seva tanca. El zoo està situat al peu d'una muntanya amb molta vegetació. Encara que els animal siguin a dins la seva estança, es poden veure a traves de vidres. Fa molta impressió de estar a potser dos centímetres de distància de lleons i goril.les.
Encara que els entorns del zoo siguin molt macos i plens de vegetació, la veritat és que els animals em fan una mica de pena, tots tancats, les girafes menjant palla penjada amb una grua, ocells menjant mitges pomes ensartades a arbres, tigres caminant amunt i avall com dient "si pogués agafar només un d'aquests animals amb dues potes que hi ha a l'altra banda de la tanca..."
Feia molt que no hi anàvem, des que vam deixar la ciutat fa quasi bé tres anys.
Anar al zoo de Belfast és quasi bé com passar un dia al camp però veient animals més exòtics que no pas vaques, cavalls i conills. Encara que quan queda poca gent, els conills es passegen per la gespa que fa goig veure-l´s.
Només he anat a dos zoos en ma vida, el de Barcelona i aquest. El que m'atrau més del de Belfast és que els animals tenen més terreny natural a la seva tanca. El zoo està situat al peu d'una muntanya amb molta vegetació. Encara que els animal siguin a dins la seva estança, es poden veure a traves de vidres. Fa molta impressió de estar a potser dos centímetres de distància de lleons i goril.les.
Encara que els entorns del zoo siguin molt macos i plens de vegetació, la veritat és que els animals em fan una mica de pena, tots tancats, les girafes menjant palla penjada amb una grua, ocells menjant mitges pomes ensartades a arbres, tigres caminant amunt i avall com dient "si pogués agafar només un d'aquests animals amb dues potes que hi ha a l'altra banda de la tanca..."
dimarts, 3 d’agost del 2010
Per fí, gent molta gent a l'aigua!
Aquest any no ha hagut festes del poble. Ningú sap que ha passat però l'any passat el comitè de festes es va desfer, buscaven més gent i pel que sembla no han trobat ningú.
Generalment, l'agost hi havia les festes del poble, un dia d'esports per la canalla i el cap de setmana de regates. Com no hi ha festes, han fet coincidir el dia d'esports amb les regates i així sembla que passin moltes coses.
Els esports són divertits, carreres de sacs, de cullera i ou -com això és Irlanda canvien l'ou per la patata. Alguns acompanyen pizza amb patates fregides i tot!!; llançament de bota d'aigua (katiusca?)- des dúna certa distància s´ha de ficar una bota d'aigua dins un barril; llançament d'ou - dos persones es posen a una bona distància i es van passant un ou fins que a un se li trenca quan l'agafa; i més que ara no me'n recordo.
Les regates, el fan amb tot tipus d'embarcació: iots, "punts" que és un vaixell de vela típic d'unes zones d'Irlanda, de barques de rems, "rafts" que són barques fetes a mà amb barrils o el que es trobi i floti...Ara hi ha un club de piragüisme i ofereixen classes gratis durant el cap de setmana de la regata.
Una de les coses que em va estranyar quan vaig arribar és que amb tanta aigua no es practiquen prou esports aquàtics. Hi ha una lliga i cada diumenge els iots fan una regata. Aquesta lliga dura del juny al setembre. Quan s'acaba, treuen els iots de l'aigua i fins l'any que ve. A part dels diumenges no es veu cap vaixell a l'aigua.
Es veuen moltes barques de vela i embarcacions de motor als jardins, totes tapades, com si tinguessin fred. Potser inclús les barques troben l'aigua massa freda i no els agrada ficar-s'hi.
Les corrents del Lough Foyle són prou fortes però coneixent-les i mentre un no caigui a l'aigua o portant un salvavides hi ha prou. S'entén que el salvavides s'ha de dur tant si caus a l'aigua com si no.
Aquestes són dues raons perquè no faig windsurf aquí: no m'agrada estar sol a l'aigua i no vull caure i separar-me de la vela accidentalment. Però he trobat una platja que sembla prou segura i amb poca profunditat i pot ser que un d'aquests anys comenci a navegar de nou.
dimarts, 6 de juliol del 2010
dilluns, 21 de juny del 2010
Feina
Acabo de veure que demanen gent per una feina que sembla que la puc fer, tinc l'experiència que cal, etc...
Em miro la web de l'empresa i per molt que lleigeixo encara no tinc ni idea el que fan!
De vegades volen posar tant que lien la troca i més que informar, despisten.
Em miro la web de l'empresa i per molt que lleigeixo encara no tinc ni idea el que fan!
De vegades volen posar tant que lien la troca i més que informar, despisten.
dilluns, 19 d’abril del 2010
Quin goig el còrrer!
Ara fa dos anys que vaig començar a còrrer (més o menys).
Quan vam arribar a Moville vaig veure que feia menys exercici ja que no anava tant en bici i caminava molt menys. Com que vivim al poble, només trigo uns deu minuts a arribar a la tenda, qualsevol tenda. Si camino més, em surto del poble i a menys que un es proposi de sortir a fer una caminada llarga pel camí de la vora del mar, és difícil integrar prou exercici a la meva vida quotidiana.
Així que un dia vaig començar a còrrer.
Ja havia corregut després de fer la mili, però no vaig durar gaire. Si sortia amb un company bé, però sortir sol no em va agradar.
Molts anys després, a Belfast vaig intentar de còrrer però tampoc no vaig durar gaire. No m'agradava i méstimava més anar en bici a la feina.
Ara, un altre cop, anys després, ho vaig tornar a intentar i no he parat.
Primer sortia amb unes sabates molt velles que semblaven més per jugar a tenis que no pas per còrrer i al poc temps em vaig adonar de la importància d'un bon calçat: els genolls em van començar a fer mal.
Uns dos mesos després de començar em vaig apuntar a fer una carrera de 10km a Enniskillen. Va ser llavors que em vaig comprar les primeres sabates per còrrer. Costaven pasta llarga però paga la pena.
Aquests primers dos mesos van ser durs però molt satisfactoris. Sentir com el cos es va adaptant a un nou tipus de moviment, anar cada cop més lluny, conèixer les limitacions pròpies iaprendre a mesurar distáncies... Hi ha una millora molt ràpida i és això el que em va enganxar, i el còrrer al costat del mar.
Els dos primers mesos sortia sol i quan vaig fer la carrera a Enniskillen va ser una altra experiència impressionant. Hi havia uns 1000 participant i durant tot el recorregut hi havia gent corrents. Vulguis que no això anima molt i mai em vaig trobar cansat. Amb tanta gent sempre es troba algú que porta el mateix ritme o només un pèl més ràpid i el segueixes per que vagi tirant de tu.
Ara que penso, una altra raó per còrrer era que em va vaig pinçar un nervi a l'equena mentre em posava un mitjó, i ja m'havia passat abans. Potser còrrer no és l'exercici més adient pel mal d'equena però vaig notar que m'ajudava.
A la carrera encara em feia una mica de mal l'esquena i no podia còrrer en baixada així que les poques baixades que hi ha al recorregut les vaig caminar.
Vaig trigar més d'una hora a acabar la cursa i vaig estar molt satisfet de no haver quedat l'últim.
Desprès vaig fer unes altres carreres aquell mateix estiu i el meu temps va anar millorant.
En una de les carreres locals em vaig trobar amb un noi de per aquí que també corria fa poc i ens vam animar a sortir els matins. Aixó anima molt i evita trobar excuses per no sortir. Si ja s'ha quedat per sortir es surt i punt.
El proper any em sembla que vaig fer la Ennikillen 10k en 49 minuts.
Corro perquè m'agrada i mai he fet cap mena d'entrenament específic i pot ser que ara comenci a estructurar les sortides una mica. Típic, mai m'havia preocupat de millorar però a base de sortir es millora automàticament i arriba un punt que per millorar una mica s'ha de fer un esforç molt gran.
Sense cap tipus d'entrenament, és molt difícil reduïr el temps d'una cursa.
No m'ho havia plantejat mai però ara igual només perqué puc fer-ho ho farè. Sembla una progressió natural. Sorto més sovint i faig més distància cada cop. Ara surto tres o quatre cops per setmana i generalment faig 10km, 9km, 9km, 10km. Però sempre al mateix ritme. Ara que comença la temporada de carreres és quan he començat a pensar a millorar el meu temps. Corrent amb molta gent, encara que no es vulgui es va més de pressa sense un adonar-se.
Igual introdueixo més pujades i també vull fer sortides més curtes però molt ràpides.
També vull fer el que es diu "Interval training", que és còrrer a velocitat de carrera - posem per cas 7.5 minuts per milla - després còrrer a pas normal durant dos o tres minuts per descansar i tornar-hi a fer la milla a velocitat de carrera, tornar a descansar, i així repetir dos o tres cops.
Hi ha moltes maneres d'agaraf fons i velocitat, jo en faré unes per passar-m'ho bé i si la propera carrera d'enniskilen que és el 12 de Juny arribo an 45 minuts, estaré super-content, i si no, també.
Quan vam arribar a Moville vaig veure que feia menys exercici ja que no anava tant en bici i caminava molt menys. Com que vivim al poble, només trigo uns deu minuts a arribar a la tenda, qualsevol tenda. Si camino més, em surto del poble i a menys que un es proposi de sortir a fer una caminada llarga pel camí de la vora del mar, és difícil integrar prou exercici a la meva vida quotidiana.
Així que un dia vaig començar a còrrer.
Ja havia corregut després de fer la mili, però no vaig durar gaire. Si sortia amb un company bé, però sortir sol no em va agradar.
Molts anys després, a Belfast vaig intentar de còrrer però tampoc no vaig durar gaire. No m'agradava i méstimava més anar en bici a la feina.
Ara, un altre cop, anys després, ho vaig tornar a intentar i no he parat.
Primer sortia amb unes sabates molt velles que semblaven més per jugar a tenis que no pas per còrrer i al poc temps em vaig adonar de la importància d'un bon calçat: els genolls em van començar a fer mal.
Uns dos mesos després de començar em vaig apuntar a fer una carrera de 10km a Enniskillen. Va ser llavors que em vaig comprar les primeres sabates per còrrer. Costaven pasta llarga però paga la pena.
Aquests primers dos mesos van ser durs però molt satisfactoris. Sentir com el cos es va adaptant a un nou tipus de moviment, anar cada cop més lluny, conèixer les limitacions pròpies iaprendre a mesurar distáncies... Hi ha una millora molt ràpida i és això el que em va enganxar, i el còrrer al costat del mar.
Els dos primers mesos sortia sol i quan vaig fer la carrera a Enniskillen va ser una altra experiència impressionant. Hi havia uns 1000 participant i durant tot el recorregut hi havia gent corrents. Vulguis que no això anima molt i mai em vaig trobar cansat. Amb tanta gent sempre es troba algú que porta el mateix ritme o només un pèl més ràpid i el segueixes per que vagi tirant de tu.
Ara que penso, una altra raó per còrrer era que em va vaig pinçar un nervi a l'equena mentre em posava un mitjó, i ja m'havia passat abans. Potser còrrer no és l'exercici més adient pel mal d'equena però vaig notar que m'ajudava.
A la carrera encara em feia una mica de mal l'esquena i no podia còrrer en baixada així que les poques baixades que hi ha al recorregut les vaig caminar.
Vaig trigar més d'una hora a acabar la cursa i vaig estar molt satisfet de no haver quedat l'últim.
Desprès vaig fer unes altres carreres aquell mateix estiu i el meu temps va anar millorant.
En una de les carreres locals em vaig trobar amb un noi de per aquí que també corria fa poc i ens vam animar a sortir els matins. Aixó anima molt i evita trobar excuses per no sortir. Si ja s'ha quedat per sortir es surt i punt.
El proper any em sembla que vaig fer la Ennikillen 10k en 49 minuts.
Corro perquè m'agrada i mai he fet cap mena d'entrenament específic i pot ser que ara comenci a estructurar les sortides una mica. Típic, mai m'havia preocupat de millorar però a base de sortir es millora automàticament i arriba un punt que per millorar una mica s'ha de fer un esforç molt gran.
Sense cap tipus d'entrenament, és molt difícil reduïr el temps d'una cursa.
No m'ho havia plantejat mai però ara igual només perqué puc fer-ho ho farè. Sembla una progressió natural. Sorto més sovint i faig més distància cada cop. Ara surto tres o quatre cops per setmana i generalment faig 10km, 9km, 9km, 10km. Però sempre al mateix ritme. Ara que comença la temporada de carreres és quan he començat a pensar a millorar el meu temps. Corrent amb molta gent, encara que no es vulgui es va més de pressa sense un adonar-se.
Igual introdueixo més pujades i també vull fer sortides més curtes però molt ràpides.
També vull fer el que es diu "Interval training", que és còrrer a velocitat de carrera - posem per cas 7.5 minuts per milla - després còrrer a pas normal durant dos o tres minuts per descansar i tornar-hi a fer la milla a velocitat de carrera, tornar a descansar, i així repetir dos o tres cops.
Hi ha moltes maneres d'agaraf fons i velocitat, jo en faré unes per passar-m'ho bé i si la propera carrera d'enniskilen que és el 12 de Juny arribo an 45 minuts, estaré super-content, i si no, també.
dimarts, 9 de febrer del 2010
Puzle
Era dels facilets però ha costat uns dies acabar-lo.
La Nuri m'ha ajudat a tombar les peces, separar-les i potser, de les 500 peces a posat 30 però li ha agradat. Ja veurem si ho vol tornar a fer un altra cop.
Jo tinc ganes de fer més. Tinc un de 1000 peces que el vaig començar fa un parell d'anys i no el vaig acabar. Ara no sé on és però millor que m'entreni fent de 500 que encara em falta rodatge.
La Nuri m'ha ajudat a tombar les peces, separar-les i potser, de les 500 peces a posat 30 però li ha agradat. Ja veurem si ho vol tornar a fer un altra cop.
Jo tinc ganes de fer més. Tinc un de 1000 peces que el vaig començar fa un parell d'anys i no el vaig acabar. Ara no sé on és però millor que m'entreni fent de 500 que encara em falta rodatge.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)