Entretinguda

Com encara queda un carrer per contruir la Nuri s'ho passa d'allò més bé mirant l'excavadora i els tractors i totes les màquines.

Encara que els tinguem treballan just al darrera no se sent cap soroll.
Ja aniria bé tenir aquesta esplanada al darrera de la casa en lloc de més cases, però la veritat és que no ens podem queixar.

 

Lough Foyle

El riu Foyle desemboca a Derry i forma un estuari. Aquest estuari s'anomena Lough Foyle. M'imagino que se li diu llac perquè és molt ampla i tot de sobte queda quasi bé tancat entre Greencastle i Maguilligan Point, a on va a parar a l'Oceà Atlàntic.
Sovint s'hi poden veure passar vaixells de càrrega que van a Culmore, que és als afores de Derry.

Al mig del llac hi ha un camí marcat per el qual els vaixells de càrrega passen sense cap problema. Aquest camí és molt estret comparat amb l'amplada del llac.
No sé l'amplada del llac, però deu tenir uns 33Km de llarg. Al menys aquesta és la distància de Greencastle a Derry.
El que sí que sé és que la fondària és molt variable. el perfil del fondo és una V. Té molt poca fondària i de sobte baixa a set metres de fons. M'hauré de fixar més el proper cop que navegui. L'estiu passat vaig participar a les regates de iots que fan cada diumenge. Em va encantar. El iot té un aparell per mesurar la fondària i realment un ho ha d'estar mirant constantment. A una de les regates un dels iots es va quedar encallat a un banc de sorra al bell mig del llac. No m´ho podia creure. Nosaltres vam passar uns pocs metres per la seva dreta sense cap problema.

Hi ha un ferry que va de Greencastle a Maguilligan Point. Triga uns deu minuts a creuar d'un punt a l'altra. Com que els camins i platges de la vora ja ens les coneixem bé, sempre diem que un diumenge hem d'agafar el ferry a peu i anar a la part de Maguilligan, que hi ha platges molt llargues i així també veurem la nostra costa des de l'altra banda.

Maguilligan Point és a Irlanda del Nord i Greencastle és a la Repùblica d'Irlanda.

Bufa mestral ben fort...

Avui és un dia com pocs, mès que res per la falta de vent o brisa. És un dia fresc però el sol escalfa. Ni una gota de vent. Res es mou. Com diu l'havanera: "La mar semblava un mirall...".

Un barco de càrrega passava lliscant sobre l'aigua, impertorbable, llac avall cap a l'oceà (de fet, Lough Foyle no és un llac, és un estuari).

Aquí no es veu gaire el fum de les xemeneies pujant recte cel amunt. El vent, la pluja, les pressions fan que sempre faci dibuixos a l'aire.

Conduir per la carretera de Derry és un espectacle: la mar quieta, la calitja que li dona un aire fantasmagòric, el fum de les cases fent línies verticals al cel...

A veure quan dura.

Ja he tornat

Aquest cap de setmana passat la meva dona s'ha anat a Belfast a reunir-se amb les seves amigues com ho fan regularment, potser parell de cops l'any. Quan érem a Belfast això era una nit a fora però ara que som a Donegal (unes dues hores en cotxe), l'experiència es converteix en una sortida de cap de setmana. Jo m'he quedat amb la nena i ens ho hem passat bé.

Dissabte a la tarda vam anar al pub a veure el partit de França-Irlanda. Segona part molt bona i Irlanda va merèixer guanyar, ara bé, no vaig veure la primera part i m'han dit que la van cagar ben bé i igual, malgrat la segona part, es van imposar la seva derrota sobre ells mateixos.

Diumenge vam anar a Culdaff. Com era amb la nena no vaig poder fer la meva sessió de bodyboard. Les onades eren grans com mai les he vist. Potser no hauria entrat a l'aigua encara que hagués pogut. Hi havia només uns quants surfistes a l'aigua, uns quatre o cinc. Ningú podia passar al "line up", que és la línia a on esperes a que vinguin les onades. Les onades venies molt grans i fortes i un cop trencaven arrossegaven tothom. Només un valent s'hi va atrevir/pogué continuar i després d'un gran esforç va arribar al "line up". Les onades que podia agafar eren grans, feia por de veure-ho. Com dos cops la seva alçada. Un com allà dins, va haver-hi d'esperar una bona estona a les onades. Ell "lull". El moment que queda tot pla entre grups d'onades i onades.
Va perdre unes quantes i ens va deixar a tots els que miràvem des de la platja encantats, sense voler deixar de mirar. Erem només cinc. Dos s'estaven traient el vestit de neoprè però sempre a la expectativa per si venia la onada que el surfista cavalcaria. De sobte vam veure dues onades apropant-se. Eren força grans. No podíem avisar el surfista per que es preparés però, les va veure a temps, va tombar i començar a nedar per agafar velocitat i poder surfejar la onada. Quan la onada el va agafar, començà a pujar, a pujar, es va posar de peu i començà a lliscar per la paret de la onada. Tots estàvem bocabadats i realment feliços de veure aquella meravella de surfista dominant la onada, fins que va caure. Em sembla que va posar-se de peu un pel massa tard i hi era massa dalt la onada i quan aquesta va trencar i se'l va endur. El surfista se'n va sortir i va tornar a lluitar per anar all lloc adient per tornar a començar. A la platja, entre nosaltres, tots el vam admirar i felicitar. Ell potser mai ho sabrà.

Com sempre, fotos sense zoom no fan justícia. I aquesta onada no era de les grans.


La nena i jo ens vam anar que ja agafàvem fred.