Ja he tornat

Aquest cap de setmana passat la meva dona s'ha anat a Belfast a reunir-se amb les seves amigues com ho fan regularment, potser parell de cops l'any. Quan érem a Belfast això era una nit a fora però ara que som a Donegal (unes dues hores en cotxe), l'experiència es converteix en una sortida de cap de setmana. Jo m'he quedat amb la nena i ens ho hem passat bé.

Dissabte a la tarda vam anar al pub a veure el partit de França-Irlanda. Segona part molt bona i Irlanda va merèixer guanyar, ara bé, no vaig veure la primera part i m'han dit que la van cagar ben bé i igual, malgrat la segona part, es van imposar la seva derrota sobre ells mateixos.

Diumenge vam anar a Culdaff. Com era amb la nena no vaig poder fer la meva sessió de bodyboard. Les onades eren grans com mai les he vist. Potser no hauria entrat a l'aigua encara que hagués pogut. Hi havia només uns quants surfistes a l'aigua, uns quatre o cinc. Ningú podia passar al "line up", que és la línia a on esperes a que vinguin les onades. Les onades venies molt grans i fortes i un cop trencaven arrossegaven tothom. Només un valent s'hi va atrevir/pogué continuar i després d'un gran esforç va arribar al "line up". Les onades que podia agafar eren grans, feia por de veure-ho. Com dos cops la seva alçada. Un com allà dins, va haver-hi d'esperar una bona estona a les onades. Ell "lull". El moment que queda tot pla entre grups d'onades i onades.
Va perdre unes quantes i ens va deixar a tots els que miràvem des de la platja encantats, sense voler deixar de mirar. Erem només cinc. Dos s'estaven traient el vestit de neoprè però sempre a la expectativa per si venia la onada que el surfista cavalcaria. De sobte vam veure dues onades apropant-se. Eren força grans. No podíem avisar el surfista per que es preparés però, les va veure a temps, va tombar i començar a nedar per agafar velocitat i poder surfejar la onada. Quan la onada el va agafar, començà a pujar, a pujar, es va posar de peu i començà a lliscar per la paret de la onada. Tots estàvem bocabadats i realment feliços de veure aquella meravella de surfista dominant la onada, fins que va caure. Em sembla que va posar-se de peu un pel massa tard i hi era massa dalt la onada i quan aquesta va trencar i se'l va endur. El surfista se'n va sortir i va tornar a lluitar per anar all lloc adient per tornar a començar. A la platja, entre nosaltres, tots el vam admirar i felicitar. Ell potser mai ho sabrà.

Com sempre, fotos sense zoom no fan justícia. I aquesta onada no era de les grans.


La nena i jo ens vam anar que ja agafàvem fred.